El Pax-Bank, actualment «Pax-Bank eG, Banc de l’Església i Càrites», va ser fundat en 1917 a Köln ( Colònia) com una cooperativa bancària de sacerdots per a la comunitat eclesiàstica mateixa, sota els principis d’ «autoajuda, responsabilitat pròpia i autogestió». Remetent-nos als fets històrics, tant la revolució d’Octubre de 1917 a Rússia com les creixents tensions socials en la mateixa Alemanya que van acabar en la caiguda de la monarquia del Kàiser Wilhem II (Guillem II) per després transformar-se en la revolució de Novembre de 1918, no és d’estranyar que justament en aquests temps, quan l’església catòlica se sent directament amenaçada per la «marea roja» dels aixecaments revolucionaris, decideix protegir el seu capital, en aquest cas no només «espiritual» sinó més aviat econòmic, amb la fundació d’aquesta banca. A més, l’any 1920, gràcies al tractat de Versalles, Alemanya perd totes les seves colònies, on l'»obra civilitzadora» va ser evidentment acompanyada per l’ «ardent labor» missionaria.
En els anys següents, el Pax-Bank, a diferència d’altres entitats financeres, sobreviu tant a les inflacions que segueixen a la finalització de la primera Guerra Mundial com a la primera gran crisi financera (deslligada pel crac del 1929, amb la caiguda dels valors financers en la borsa de Nova York). Encara que també molts bancs alemanys es veuen afectats per la fallida, en 1932 Pax-Bank afirma simplement «la nostra rendibilitat no ha sofert cap dany».
Per descomptat, el Pax-Bank guarda un silenci absolut respecte a les seves relacions amb el nou poder polític que va arribar a governar la seva pàtria entre els anys 1933 i 1945, és a dir el partit nazi NSDAP, que només gràcies al suport incondicional que li va prestar el gran Capital alemany va ser capaç de deslligar la seva màquina de guerra expansionista, arribant a ocupar la meitat del continent i a perpetrar l’Holocaust i l’extermini de pobles que consideraven inferiors. Encara que és veritat que l’Església catòlica d’Alemanya, lligada pels seus vincles de fe més aviat amb el Vaticà que amb Berlín, no va col·laborar amb els crims nazis tant com la major Església del país, la protestant, la seva actitud en el general va ser molt passiva. L’any 1941, convenientment per a la futura imatge de la banca, la seva seu en Colònia quedarà destruïda durant els bombardejos dels Aliats, amb això també tots els seus documents, protocols i actes dels anys anteriors. No obstant això, el Pax-Bank no evita vanar-se que va seguir obtenint importants beneficis fins i tot durant aquests anys de, com ells mateixos descriuen lacònicament, «turbulències bèl·liques».
En l’època posterior a la finalització de la II Guerra Mundial i amb la introducció del marc alemany com a nova moneda en 1948, el Pax-Bank segueix creixent i expandint-se. En 1950 comença a formar als seus futurs empleats, mentre que en 1952 estén els seus serveis, passant de les Esglésies i els capellans particulars, als monestirs, hospitals i orfenats.
A continuació, en 1958, s’obren un parell de noves filials, entre elles la de Aachen. A partir de llavors fins a finals del segle XX, aquesta entitat segueix creixent i tampoc la introducció de l’euro com a moneda unitària europea en 1999 no li causa cap afectació econòmica.
Ja al segle XXI, concretament l’any 2001, el Pax-Bank obre la seva primera seu a l’estranger. L’elecció òbvia és Roma, les oficines se situen prop de la ciutat del Vaticà i d’aquesta manera la banca arriba, segons les seves pròpies paraules, «al cor del catolicisme». El banc del Vaticà ja havia perdut gran part de la seva credibilitat després d’alguns escàndols en els anys 80-90, i per això el Pax-Bank, amb la seva imatge de banca «transparent i ètica» intenta oferir-se com a alternativa al món del capital catòlic.
L’any 2009 Pax-Bank obre una oficina en un monestir de monges catòliques alemanyes a Jerusalem, per «ajudar als seus clients en Terra Santa i enfortir la situació econòmica d’institucions catòliques en aquell país.»
Malgrat les bases ètiques i morals catòliques amb les quals s’intenta presentar al seu fidel públic, el Pax-Bank no estarà exempt dels seus propis escàndols. En 2009 surten a la llum les seves inversions en l’empresa farmacològica nord-americana Wyeth, productora de píndoles anticonceptives. En el mateix any es descobreixen també les seves inversions en l’empresa armamentística anglesa BAE Systems, productora de submarins nuclears i d’avions caça, i els fluxos de diners dirigits al British-American Tobacco Imperial, un potentat de la indústria tabaquera. El Pax-Bank s’apressa a disculpar-se amb els seus clients i aquests, com a bons cristians, reconeixen la confessió i saben perdonar.
No obstant això, el Pax-Bank, aquell «mediador entre Déu i els Diners», com ho descriu la premsa financera alemanya, amb les seves 8 filials, 200 empleats i el seu capital de només uns 2,3 bilions d’euros, resulta ser un nan insignificant si ho comparem amb qualsevol dels colossos financers de l’Estat espanyol. I si aquí mateix cap banc avui dia es presenta explícitament com a catòlic és perquè de fet tots estan, d’una o una altra manera, vinculats a aquella enorme «societat anònima» anomenada Església.
La història de les caixes d’estalvis en Estat espanyol es remunta a diferents antecessors, entre els quals destaquen els «Montes de Piedad», és a dir entitats benèfiques on els pobres podien obtenir sumes en metàl·lic empenyorant les seves pertinences i així satisfer les seves necessitats més primàries. Creades inicialment en la Itàlia del segle XV pels franciscans, van començar a estendres a Espanya als segles posteriors, amb el primer d’ells creat a Dueñas en 1550. A mesura que les circumstàncies socioeconòmiques van anar canviant, es van crear als propis «Montes de Piedad» les caixes d’estalvis per «fomentar l’estalvi entre les classes més humils». El concepte de caixa d’estalvis com la coneixem actualment té el seu origen a Anglaterra, on el protestantisme, oposat als plantejaments catòlics de pietat, va considerar que la millora de les condicions de vida de les classes treballadores es pot aconseguir després de la remuneració d’estalvis. Així, la primera caixa d’estalvis va ser la de Jerez en 1834, i a l’any següent, una real Ordre va establir com a objectius de les Caixes «rebre dipòsits que reportarien interessos a curt termini amb la intenció de propagar l’esperit d’economia i treball.» En conclusió, les caixes d’estalvis espanyoles neixen amb cert retard respecte a altres països, i gairebé sempre lligades als «Montes de Piedad» anteriors o creades al mateix temps. Els seus principals objectius eren «conduir l’estalvi popular cap a la inversió i realitzar una labor social en els seus respectius àmbits territorials», és a dir «tu curra i resa, nosaltres ens ocupem dels teus diners i de la teva ànima».
Les estretes relacions entre l’Església, els bancs i la política, encara que potser resulten menys evidents avui dia, especialment gràcies a les incomptables fusions i canvis de noms (a Espanya els bancs mai moren, simplement es fusionen…) que, donada la crisi econòmica, succeeixen en els últims anys, mai van cessar d’existir. Dels temps de la Caixa Manlleu, que va ser fundada en 1896 pels industrials locals i…un bisbe, fins als inicis de segle XXI no va canviar molt, almenys en l’àmbit del poder econòmic. Fins a finals de juny del 2016, el càrrec del president de La Caixa, l’entitat constituída en 1990 per la fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i, no cal dir-ho, de la Caixa d’Estalvis i «Monte de Piedad» de Barcelona, el va ocupar el gran empresari català Isidre Fainé i Casas, conegut per les seves fortes conviccions religioses i vincles amb l’Opus Dei. Nascut en un barri humil de Manresa, es va doctorar en economia a la Universitat de Barcelona, en administració de negocis a Harvard i en diplomàcia a la Universitat de Navarra, pertanyent a l’Opus Dei, per després convertir-se en un dels més importants banquers i empresaris del país. Resulta interessant com els cristians, almenys aquests que no van ser menjats pels lleons, van heretar dels seus antics perseguidors romans no només el llatí, sinó que també van fer seus alguns dels seus lemes. Pel que sembla també Fainé i Casas, orgullós pare de 8 fills, veí de Sant Cugat del Vallès i des de setembre del 2016 el president de l’empresa multinacional energètica Gas Natural, adopta reeixidament aquella vella màxima: «pecunia non olet» (els diners no fan olor).
[ CAST ]
El Pax-Bank, actualmente “Pax-Bank eG, Banco de la Iglesia y Cáritas”, fue fundado en 1917 en Colonia como una cooperativa bancaria de sacerdotes para la comunidad eclesiástica misma, bajo los principios de “auto-ayuda, responsabilidad propia y autogestión”. Remitiéndonos a los hechos históricos, tanto la revolución de Octubre de 1917 en Rusia como las crecientes tensiones sociales en la misma Alemania que acabaron en la caída de la monarquía del Kaiser Guillermo II para luego trasformarse en la revolución de Noviembre de 1918, no es de extrañar que justamente en esos tiempos, cuando la iglesia católica se siente directamente amenazada por la “marea roja” de los levantamientos revolucionarios, decide proteger su capital, en este caso no sólo “espiritual” sino más bien económico, con la fundación de dicha banca. Además, en el año 1920, gracias al tratado de Versalles, Alemania pierde todas sus colonias, donde la “obra civilizadora” fue evidentemente acompañada por el “ardiente labor” misionario.
En los años siguientes, el Pax-Bank, a diferencia de otras tantas entidades financieras, sobrevive tanto a las inflaciones que siguen a la finalización de la primera Guerra Mundial como a la primera gran crisis financiera (desatada por el crack del 1929, con la caída de los valores financieros en la bolsa de Nueva York). Aunque también muchos bancos alemanes se ven afectados por el quiebre, en 1932 Pax-Bank afirma simplemente “nuestra rentabilidad no ha sufrido ningún daño”.
Por supuesto, el Pax-Bank guarda un silencio absoluto respecto a sus relaciones con el nuevo poder político que llegó a gobernar su patria entre los años 1933 y 1945, es decir el partido nazi NSDAP, que sólo gracias al apoyo incondicional que le prestó el gran Capital alemán fue capaz de desatar su máquina de guerra expansionista, llegando a ocupar la mitad del continente y a perpetrar el Holocausto y el exterminio de pueblos que consideraban inferiores. Aunque es verdad que la Iglesia católica de Alemania, atada por sus vínculos de fe más bien con el Vaticano que con Berlín, no colaboró con los crímenes nazis tanto como la mayor Iglesia del país, la protestante, su actitud en lo general fue muy pasiva. En el año 1941, convenientemente para la futura imagen de la banca, su sede en Colonia quedará destruida durante los bombardeos de los Aliados, con ello también todos sus documentos, protocolos y actas de los años anteriores. Sin embargo, el Pax-Bank no evita jactarse de que siguió obteniendo importantes beneficios incluso durante estos años de, como ellos mismos describen lacónicamente, “turbulencias bélicas”.
En la época posterior a la finalización de la II Guerra Mundial y con la introducción del marco alemán como nueva moneda en 1948, el Pax-Bank sigue creciendo y expandiéndose. En 1950 empieza a formar a sus futuros empleados, mientras que en 1952 extiende sus servicios, pasando de las Iglesias y los curas particulares, a los monasterios, hospitales y orfanatos.
A continuación, en 1958, se abren un par de nuevas filiales, entre ellas la de Aachen. A partir de entonces hasta finales del siglo XX, dicha entidad sigue creciendo y tampoco la introducción del euro como moneda unitaria europea en 1999 no le causa ninguna afectación económica.
Ya en el siglo XXI, concretamente en el año 2001, el Pax-Bank abre su primera sede en el extranjero. La elección obvia es Roma, las oficinas se sitúan cerca de la ciudad del Vaticano y de esta manera la banca llega, según sus propias palabras, “al corazón del catolicismo”. El banco del Vaticano ya había perdido gran parte de su credibilidad después de algunos escándalos en los años 80-90, y por eso el Pax-Bank, con su imagen de banca “transparente y ética” intenta ofrecerse como alternativa en el mundo del capital católico.
En el año 2009 Pax-Bank abre una oficina en un monasterio de monjas católicas alemanas en Jerusalén, para “ayudar a sus clientes en Tierra Santa y fortalecer la situación económica de instituciones católicas en aquel país.”
A pesar de las bases éticas y morales católicas con las que se intenta presentar a su fiel público, el Pax-Bank no estará exento de sus propios escándalos. En 2009 salen a la luz sus inversiones en la empresa farmacológica estadounidense Wyeth, productora de píldoras anticonceptivas. En el mismo año se descubren también sus inversiones en la empresa armamentística inglesa BAE Systems, productora de submarinos nucleares y de aviones caza, y los flujos de dinero dirigidos al British-American Tobacco Imperial, un potentado de la industria tabaquera. El Pax-Bank se apresura a disculparse con sus clientes y estos, como buenos cristianos, reconocen la confesión y saben perdonar.
Sin embargo, el Pax-Bank, aquel “mediador entre Dios y el Dinero”, como lo describe la prensa financiera alemana, con sus 8 filiales, 200 empleados y su capital de sólo unos 2,3 billones de euros, resulta ser un enano insignificante si lo comparemos con cualquiera de los colosos financieros del Estado español. Y si aquí mismo ningún banco hoy en día se presenta explícitamente como católico es porque de hecho todos están, de una u otra manera, vinculados a aquella enorme “sociedad anónima” llamada Iglesia.
La historia de las cajas de ahorros en Estado español se remonta a diferentes antecesores, entre los cuales destacan los Montes de Piedad, es decir entidades benéficas donde los pobres podían obtener sumas en metálico empeñando sus pertenencias y así satisfacer sus necesidades más primarias. Creadas inicialmente en la Italia del siglo XV por los franciscanos, empezaron a extenderse a España en los siglos posteriores, con el primero de ellos creado en Dueñas en 1550. A medida que las circunstancias socio-económicas fueron cambiando, se crearon en los propios Montes de Piedad las cajas de ahorros para “fomentar el ahorro entre las clases más humildes”. El concepto de caja de ahorros como la conocemos actualmente tiene su origen en Inglaterra, donde el protestantismo, opuesto a los planteamientos católicos de piedad, consideró que la mejora de las condiciones de vida de las clases trabajadoras se puede alcanzar tras remuneración de ahorros. Así, la primera caja de ahorros fue la de Jerez en 1834, y al año siguiente, una real Orden estableció como objetivos de las Cajas “recibir depósitos que devengarían intereses a corto plazo con miras a propagar el espíritu de economía y trabajo.” En conclusión, las cajas de ahorros españolas nacen con cierto retraso respecto a otros países, y casi siempre ligadas a los Montes de Piedad anteriores o creadas al mismo tiempo. Sus principales objetivos eran “conducir el ahorro popular hacia la inversión y realizar una labor social en sus respectivos ámbitos territoriales”, es decir “tú curra y reza, nosotros nos ocupemos de tu dinero y de tu alma”.
La estrechas relaciones entre la Iglesia, los bancos y la política, aunque tal vez resultan menos evidentes hoy día, especialmente gracias a las incontables fusiones y cambios de nombres (en España los bancos nunca mueren, simplemente se fusionan…) que, dada la crisis económica, suceden en los últimos años, nunca cesaron de existir. De los tiempos de la Caixa Manlleu, que fue fundada en 1896 por los industriales locales y…un obispo, hasta los inicios de siglo XXI no cambió mucho, por lo menos a nivel de poder económico. Hasta finales de junio de 2016, el cargo del presidente de La Caixa, la entidad constituída en 1990 por la fusión de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Catalunya y Baleares y, como no, de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, lo ocupó el gran empresario catalán Isidre Fainé i Casas, conocido por sus fuertes convicciones religiosas y vínculos con el Opus Dei. Nacido en un barrio humilde de Manresa, se doctoró en economía en la Universidad de Barcelona, en administración de negocios en Harvard y en diplomacia en la Universidad de Navarra, perteneciente al Opus Dei, para luego convertirse en uno de los más importantes banqueros y empresarios del país. Resulta interesante como los cristianos, por lo menos estos que no fueron comidos por los leones, heredaron de sus antiguos perseguidores romanos no sólo el latín, sino que también hicieron suyos algunos de sus lemas. Al parecer también Fainé i Casas, orgulloso padre de 8 hijos, vecino de Sant Cugat del Vallès y desde septiembre de 2016 el presidente de la empresa multinacional energética Gas Natural, adopta exitosamente aquella vieja máxima: “pecunia non olet” (el dinero no huele).